Moviments

Un canvi de casa a vegades pot ser més significatiu del que sembla. Avui tornaré a parlar de mi, com he fet en alguna altra entrada anterior.

He anat a viure a un pis de lloguer, amb la meva mare, a Girona. Fins ara vivia en una casa a les afores de la ciutat, a un poble de l’àrea metropolitana gironina.

La millora ha sigut molt important. Estic a prop de les botigues, puc anar a peu a per tot i passejar els gossos amb tranquil·litat. No necessito agafar el cotxe. Estalvio gasolina, aigua, gas i electricitat, ja que és pis és més petit.

Però el rerefons del canvi és amarg. Una malaltia cerebral del meu pare m’ha obligat al canvi, ja que el cost de la seva residència m’ha impedit fer front a totes les despeses. Un crèdit cruel ha fet que els meus pares perdessin la casa.

Cal buscar el que ens ensenyen els cops a la vida. Cal saber trobar allò que ens fa aprendre. No es tracta de pensar en positiu, es tracta de saber què en traiem del que ens passa, per no tornar a repetir una mala experiència.

Anuncis
Publicat dins de bancs, diners, treballador | Deixa un comentari

Unió

Em fa vergonya cada vegada que sento a una gran empresa, o encara que no sigui molt gran però amb una projecció internacional, quan segons li interessa és una empresa familiar.

M’hi he trobat en dos casos, un personal i l’altre en la gran estafa que suposa la Nueva Rumasa. Normalment, quan hi entres a treballar, et diuen que és com una casa gran, que els que manen són tots de la família, i que tu formes a partir d’ara part de ella..

Passa el temps, i cada vegada veus que hi ha coses que a tu no et semblen familiars. Tu no faries fer les feines de casa a la persona que no les pot fer, el teu cor no t’ho permetria.

Si vols parlar amb el cap més important, abans has de passar pel director industrial, pel departament de Recursos Humans, pel director general… tota una colla de gent, que ja s’encarregaran de fer-te perdre les ganes de dirigir-te al “pare de l’empresa”.

I aquí és quan una empresa deixa de tenir l’adjectiu de “familiar” i quan el treballador necessita un òrgan per poder parlar amb l’Alta Direcció, i que parlin en nom d’ells. És aquí on es necessita al Comitè dels Treballadors. No s’ha d’oblidar que representen a tots els treballadors i que amb ells consensuem el que volem dir a la Direcció i el que volem demanar.

És molt normal que al principi ens faci por fer-lo servir, que tinguem reticències i que potser qui ens representa no està prou avesat, però darrera seu hi ha sempre el recolzament d’un grup que en té el cul pelat de parlar amb els empresaris, que són els sindicats. Siguin del color que siguin.

No oblidem que l’empresari mira pels seus interessos. Cal que els treballadors mirin també pels seus, i si tens una unió, sempre ets fort.

Publicat dins de decisions, diners, empresa, treballador | Deixa un comentari

Decisions

La meva mare ha deixat de fumar de cop, doncs una bona bronquitis li ha fotut un ensurt d’aquells d’ “olé”. És una persona molt vital, que als setanta-vuit anys ha hagut de prendre una decisió en la que li va la vida, i d’un dia per l’altre no ha fumat més.

Prendre decisions importants ens costa a tots, i només les prenem si tenim molta voluntat de gestionar el canvi que es produirà, o si aquest canvi és obligat. Desitgem que els altres ens ajudin, però si no som nosaltres mateixos els que ens decidim, no farem res.

Eduard Punset diu al seu bloc, en una de les últimes entrades, que per fi s’ha acabat amb la discussió entre els biòlegs reduccionistes, que ens diuen que les nostres emocions estan al mapa genètic, i la dels culturals (psicòlegs normalment) que ens diuen que les aprenem. Ell parla ara de la nostra possibilitat de gestionar les emocions.

Dins aquestes emocions hi podem posar la presa de decisions. Hem de saber gestionar les nostres decisions. Cal prendre una via sabent què comportarà prendre-la, i no només a nosaltres, sinó a tot el que ens envolta, al nostre ambient personal.

Publicat dins de ambient, ciència, decisions | 3 comentaris

Pseudociència

Fa poc he tingut una mica de discussió amb un coach sobre pseudociència.

Què és això de la pseudociència? Doncs tot allò que sense tenir una validesa real, sense ser de certesa, i fins i tot sense poder-ho ser mai, es justifica per mitjans científics.

En aquest cas tocava parlar d’una suposada xarxa entre les nostres molècules de les cèl·lules, sobretot les de ADN, que segons un “científic” estan interelacionades entre elles en la distància. O sigui, si jo perdo una cèl·lula meva al menjador, pot tornar a mi com un gosset…

Tot això podria ser un divertiment, una mena de broma simplista o fins i tot una creença quasi-religiosa, només fins que aquest tipus ja diu que pot curar malalties, o prevenir guerres, només amb el desig –la pregària-, que es transmet a través d’aquesta “xarxa” ancestral… i ho diu fent servir teories científiques reals, demostrades i aplicades en els seus verdaders camps: la física, la química o la biologia.

Sembla que no pugui ser que hi hagi gent que digui aquestes coses i d’altres que se les creguin.

Recomano el llibre “Mala ciencia” de Ben Goldacre, i la seva columna setmanal al The Guardian anglès. Hi ha una gran quantitat d’exemples de pseudociència que els desfà de manera molt divertida, des de l’homeopatia a l’explicació de que perquè persones intel·ligents s’arriben a creure aquestes, com diu ell,  “coses estúpides”.

Podeu visitar: http://www.badscience.net

 

Publicat dins de ciència, pseudociència | Deixa un comentari

Proïsme

Ara els bancs es queixen de que l’Estat dóna diners a les caixes que van “malament” i ells també en volen.

Tots fem el mateix, estem immersos en l’enveja. Volem ser més que el nostre veí. Gil Calvo ho diu al seu llibre “Una crisis crónica”, destacant que el problema del que estem passant ara és l’enveja.

Si. Quan vèiem que el nostre veí comprava una casa tan maca amb una hipoteca tan barata i que a més venia la seva antiga casa per una burrada de diners, ens menjava la nostra enveja. De seguida, a veure què ens donava el banc pel que teníem i el que guanyàvem.

Però el banc, gestor dels nostres diners, ens enganyava. Ens prometia l’impossible, i nosaltres, ja que ell era el nostre gestor de l’estalvi, ens el crèiem. Actuava – i actua- de xerraire, d’usurer del tipus de l’Edat Mitja.

I ara ens passa el mateix però a l’inversa. La por del nostre veí se’ns encomana i nosaltres, quan veiem que ell s’ofega, ens ofeguem més, encara que no sigui veritat. I els bancs feliços, com a bons usurers, s’han quedat els teus diners, la teva casa, i a més els ajudarà l’Estat a suportar el pes de tot això.

Tot i que la individualitat és un mal que es va estenent per tota la nostra societat, hauríem de fer un pensament. Cal canviar l’enveja per la comprensió i l’ajuda al proïsme. Ens necessitem tots.

Publicat dins de altres, bancs, diners | Deixa un comentari

Salvèu-me!

Estic a favor de programes com “Sálvame”, si.

A què sona estrany que jo digui això?

Doncs creieu-me, gràcies a aquest programa no pensem en les nostres coses, sinó que ens fem partícips dels problemes d’altres que ho estan passant molt pitjor que nosaltres.

Pobre aquell que té el marit a Miami mirant de vendre una casa que no pot, amb una hipoteca de 6000 dòlars que ha de pagar cada mes.

Pobre aquella que té un marit que no li passa pensió i només cobra per sortir a la tele.

Pobre aquella que es va equivocar una vegada a la feina, i gràcies a aquesta equivocació li donen més minuts de programa per plorar…

Res a veure amb el que tenim nosaltres, quina sort que només patim per hipoteques de 1000 euros, o per conservar feines amb un sou petitonet a disgust, o que hem de viure amb el company a la força sinó no sabríem on anar a viure ni de què viuríem…

Tots a veure’l!

 

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Miserables

No sé com podem aguantar tant. Quan l’altre dia varen dir els guanys de les gran empreses d’aquest país, i totes elles estaven per sobre d’un 20% més que l’anterior any, vaig pensar que ens estan prenent el pèl d’una manera bàrbara. I un se sent impotent davant aquestes quantitats de diners que s’embutxaquen.
Cal preguntar-se perquè l’Estat ajuda a la caixa si la seva filial bancària obté uns guanys d’un 30% superiors. On veuen la crisi aquesta colla?
Això si, nosaltres a 110km per hora a les vies ràpides per que els amigots de Repsol no hagin de perdre els seus avionets particulars o els seus luxosos cotxes que, vés a saber quan gasten.
A més, tant li fa si hi ha esbatussades a Algèria, el preu dels carburants i el gas l’apujaran igual.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

inflexió

Em va cridar l’atenció el programa de TV3 d’ahir, que es digués Punt d’Inflexió. Personalment penso que d’inflexió res, que ens trobem en una fossa plana, com una mena de desert del que sabem que sortirem, però no trobem el camí per sortir-ne.

Hem d’anar caminant per aquesta plana, amb l’ajuda dels que veritablement ens poden acompanyar, i ajudant als que puguin quedar enrere, sempre que no hi quedem nosaltres. Vèncer la por.

Hem posat esperances en un nou govern, al que veiem preparat per guiar-nos, però no podem oblidar que qui de veritat mana és l’Eix Franco-Alemany, i que anem rere seu. Els nostres dirigents han de seguir-los?

Potser cal confiar més en la gent de casa, fer cas als nostres economistes (Xavier Sala-Martín) i, com m’agrada fer a mi, presentar altres camins o lluitar perque la gestió bàrbara del Nord no ens converteixi en súbdits seus.

Tot i això, anem amb compte. S’estan donant les mateixes circumstàncies relatives que passaren abans de la Segona Guerra Mundial.

 

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

dialèctica

Recomanació d’un altre llibre: “El arte de tener razón” de Arthur Schopenhauer. És un gran filòsof ja dels clàssics, amb unes idees transgressores al seu temps i ara.

Aquest llibret es llegeix en una tarda, i dóna unes directrius molt bones per practicar la dialèctica, com diu l’autor. I, això és un secret personal, són les que faig servir jo a l’hora de discutir amb qualsevol persona.

Discutir no vol dir enfadar-se, vol dir parlar, dialogar. No parlem ni de sofística (defensar sempre) ni de lògica, és la dialèctica aristotèlica.

Davant unes bones estratagemes, ets imbatible en qualsevol trobada, ja sigui amb el teu Cap, com amb la persona que es cuida dels Recursos Humans de l’empresa. Fins i tot amb els companys, tot i que s’ha de reconèixer que a vegades val més una retirada a temps que una trista victòria.

M’agrada però, l’última de les quaranta estratègies: Quan s’adverteix que l’adversari és superior y que un no aconseguirà tenir raó, s’ha de personalitzar, s’ha de ser ofensiu i groller. Atacar al contrari.

Nomes ho he fet una vegada; i la satisfacció va ser tan gran que vaig tenir por de mi mateix.

 

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

salvació

Avui parlaré de mi.

Aquesta nit passada vaig sortir amb un amic i es va emborratxar de tal manera que a les quatre estàvem en un parc de Girona, ell traient tot el sopar i jo ajudant-lo. De cop i volta es va estirar a la gespa i volia adormir-se.

Malament. Amb la fred que feia, el terra gelat i l’estat en que es trobava, en deu minuts em tenia una hipotèrmia i no era qüestió de que per Nadal perdés un bon amic. Així doncs, tenia deu minuts per què no s’adormís i fer dos coses: salvar-lo o avisar a una ambulància.

Primer, el vaig posar de cantó per què no s’afogués amb els vòmits. Després el vaig obligar a aixecar-se (allò del parell d’hòsties funciona) i el vaig portar al cotxe. Allà va dormir tres hores, fins que, recuperat, el vaig portar a casa seva.

Vaig estar doncs, tres hores amb el cotxe engegat, amb la calefacció donada i un amic roncant amb el cap recolzat a la meva falda, per tant, sense moure’m. Però em penso que el vaig salvar d’un greuge pitjor.

Quin dia de Nadal!

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari