La soledad del superdotado

Origen: La soledad del superdotado

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

ProLGTBI

Avui se’ns ha qüestionat als voluntaris LGTBI de Girona la nostra professionalitat per tractar casos que refereixin a l’àmbit propi. La indignació que m’ha envoltat ha estat tan gran que la impotència m’ha fet plorar.

Com valores la professionalitat?

Un de nosaltres, per manifestar-se a Barna, li van trencar literalment la mandíbula. A un altre l’han fet fora de casa seva per dir que era gai i tenia parella, pel Facebook. Un altre s’ha passat quaranta anys amagant la seva sexualitat als seus pares per por a que no l’estimessin mai més. Un d’aquests que no són prou professionals per ser voluntari i assessorar a la gent LGTBI ha viscut en un cos que només ha pogut fer seu admetent que és una persona malalta. Disfòria de gènere en diuen. I així podria seguir ad eternum per cadascun dels meus companys i companyes… bullying a l’escola, a la feina, serofòbia, …

I tot això no és prou per ser un bon professional? Què ens falta? Estudis? Uns som metges, les altres som advocades, els altres som farmacèutics, les altres són psicòlogues, els d’allà són sindicalistes que treballen per la gent, els altres geògrafs, i no ho dubtis, tots i totes som molt més intel·ligents que el capsigrany que dubta de si podrem o no resoldre i ajudar a una persona maltractada, assetjada o agredida, bàsicament perquè em sigut assetjats, maltractades i agredits nosaltres, i no ens fem les víctimes, som les víctimes.

I només falta que vinguis tu, i ens diguis que no som prou professionals, que no sabrem dur a terme el voluntariat LGTBI. Nosaltres hem nascut així i no ho em triat, o què et penses, que aguantaríem el teu menyspreu per gust?

Per sort, us demostrarem a tota la ciutat i a tu en especial que som aquí per ajudar incansablement i sense rebre res a canvi a totes aquelles persones que pel sol fet de voler estimar i donar amor hi ha gent que els vol fer mal.

I això sí que no ho tolerarem.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Madurar

Un tomb vital m’ha fet repensar el tornar a escriure al blog, sigui qui sigui el que em vulgui llegir. Els moments de la vida que et fan sentir al final d’una etapa, o en els que veus com la teva percepció de la realitat varia, són instants que s’han d’aprofitar, fent bo allò de la resiliència.

Madurar. Sembla estrany que un pugui madurar als quaranta i molts anys, però quan ja venim d’una societat on les edats s’han anat endarrerint, no pren tanta rellevància. Mireu sinó com a madurat el President Mas pel que fa a les seves idees sobre la independència: no ho era, i ara és com un sant quasi màrtir.

Arriba un moment en que un aprèn a prendre’s les coses amb més filosofia, amb més relativitat; i entenent que no es poden canviar segons quines maneres de ser, més aviat al contrari, s’ha d’aprendre a potenciar allò que et fa diferent.

Avui som u d’octubre i possiblement això no durarà gaire, o qui sap, si aquest canvi porta a una escriptura quotidiana.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

lp71.jpg

Imatge | Posted on by | Deixa un comentari

Zombis

Continuant amb les idees de Zygmund Bauman, la liquidesa de la societat actual es troba més que mai en les relacions humanes. S’ha de considerar que ens relacionem amb els altres per treure’n un profit, un guany, un consum. La liquidesa de les relacions passa per considerar a l’altre un bé de consum.

Usem a l’altre, i sense saber-ho, l’altre ens està usant a nosaltres. No fem cas del que ens diu la nostra consciència, certament influïda pels anuncis liqüificants, però que encara podria portar una mica de sensatesa al que volem de l’altre i a fer-nos veure com ens usa l’altre.

Interioritzem les nostres necessitats degut a la por. La por ens fa ser individualistes. La por no permet el canvi social i aquesta individualització ens converteix en allò que ara està de moda, en zombis socials.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Reajustar

El llibre “Gent tòxica” de Bernardo Stamateas planteja al principi que facis un petit test on has de contestar una sèrie de afirmacions, si són vertaderes o falses. Un veu que quan més veritables diu, més bona persona el consideren els altres, fins al punt de que li acaben prenent el pèl.

Aquest llibre, encara que presenta punts discutibles o amb els que no estic d’acord, diu en essència que s’ha de mirar més per un mateix que pels altres, i que si sobrepasses uns límits de bonhomia, n’hi ha que s’aprofiten de tu.

Una cosa semblant m’ha passat a mi aquests últims mesos. Un ofereix la mà i se li emporten la màniga i si es descuida l’espatlla. Tant ha estat això que he hagut de canviar de Facebook.

Però cal aprofitar aquesta situació per fer reajustaments vitals. Cal aprendre dels errors i considerar els aspectes positius d’aquesta situació, cosa que no vol dir que hàgim d’estar feliços per haver-nos equivocat. La recerca de la felicitat com a fi últim només és això, una recerca. La supervivència ens fa pensar que els fets dolorosos o erronis ens malmeten la vida, i no és cert. La enforteixen.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Història

La meva mare sempre diu que rere d’un temps en ve un altre, que no tot dura eternament. Bé, suposo que això no ho diu només la meva, de mare. Segur que ho diuen moltes altres persones, normalment més enteses en l’esdevenir humà que ella.

Però que una persona del carrer expressi aquesta ja coneguda sensació de fluïdesa que després gent com Bauman extrapolen a camps de la sociologia i arriba fins i tot a la filosofia ens ha de fer veure que no canvien gaire les coses. La fluïdesa, la variació, ens pot acabar portant al lloc on va començar el canvi, al lloc on el riu de l’existència va ser primigeni.

Jo defenso la teoria de la corda històrica, que vaig expressar inicialment en un treball del Grau d’Humanitats, i en el que deia més o menys que la història era com una corda d’aquestes trenades que s’anava posant una part al cantó d’una altra, fent ziga-zaga. Hi havia molts punts de cohesió, molts camins diferents però no llunyans, i que en un determinat lloc d’aquest esdevenidor històric es tocaven, s’influenciaven.

Publicat dins de decisions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Individual

Aquests dies, Europa s’està remodelant. Alemanya i França imposen la seva política –són els més forts i rics- i els altres països van al darrera, exceptuant Gran Bretanya, que com a país de l’òrbita americana no necessita dependre de cap país del vell continent.
Els que vivim en aquesta “zona Euro” ens estem acostumant massa a que d’altres ens diguin què em de fer, i davant això el que molts fan és literalment passar. No importa el que decideixin: la nostra vida seguirà igual de malament o com a molt farem la viu-viu.
Ens estem individualitzant massa? Potser cal replantejar-se si aquesta “cultura de la felicitat” que ens venen els gurus emocionals no és res més que una manera de ser nosaltres mateixos oblidant qui ens envolta.
Hi ha pensadors que ens ho adverteixen (Bauman, Lipovetsky…) però ens els agafem com a radicalistes, i no parlem dels que ens demanen un “epicureisme” modern (Compte-Sponville, Onfray…), aquests ja són utòpics.
Sense deixar de ser nosaltres, per què no mirem al nostre voltant? Si no hi miren els que ens dirigeixen, no hem de fer el mateix. Els podem donar una lliçó.

Publicat dins de decisions, diners, Uncategorized | Etiquetat com a , | 1 comentari

Ofensa

És un tema complicat saber on existeix la ofensa a una manera de pensar i de ser.
No és còmode barallar-se amb una amiga per raons de discriminació de gènere difuses, que no saps ben bé on arriba una o altra classe d’ofensa.

Primer, ja és una mala praxis la baralla, car el que hauria de ser és una discussió. Un no pot deixar que els seus instints més bàsics aflorin fins al punt de desitjar a qui presenta una altra opinió una mala existència.

Què cal fer doncs? El millor és parlar, discutir, rebatre, enriquir els pensaments propis i dels altres, escoltar i ser escoltat. Trencar la discussió amb un “jo no vull parlar més d’això” o “t’has quedat retratat”, i deixar una amistat no és cap solució.

La discussió va començar amb saber on acaba la discriminació per gènere i on comença la discriminació per creences religioses. Una dona pot negar-se a prestar un servei social a un creient d’una religió que no li permet mirar-li als ulls?

No és fàcil respondre a aquestes preguntes, però el que no s’ha de fer mai, crec, és no ajudar. Fes proselitisme de la teva causa, però no neguis una ajuda social a algú que de ben segur, la necessita.

A vegades els radicals no són a fora, sinó que estan dins del nostre propi cos, arrecerats en el nostre subconscient.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Decebuts

No s’han parat a pensar els nostres representants que potser ens han decebut i ja no ens representen?

Quan algú com ells defensen la democràcia criticant que hi hagi gent que protesti per que no estan d’acord amb el que fan, caldria preguntar-se quina és la democràcia real; la d’aquells escollits per un cinquanta per cent de la gent, o la d’aquells que veuen el seu present, i ja no diguem el seu futur o el dels seus fills com el no-res.

I més quan un govern s’ha de finançar demanant crèdits i diners als culpables de la crisi: els bancs. Els banquers dominen als governants amb la seva usura oficial. Tenen guanys, reben ajudes… i coarten la llibertat d’un Parlament. La democràcia és una oligarquia brutal.

Perquè no decideix el govern suspendre els pagaments als bancs? Així potser es posaran de part de qui els han votat i dels qui no ho han fet per desil·lusió. I si cal, com a Finlàndia, si veuen mala praxis bancària, a la presó.

Les protestes seguiran. La decepció esdevé crònica i si no hi ha sortida, recordem la frase: “morir per morir, morir matant.”

Publicat dins de bancs, decisions, diners | Deixa un comentari